La velocitat de reacció

La velocitat de reacció o temps de reacció és la capacitat de respondre a un estímul en el menor temps possible, és a dir, el temps que trigarà el nostre cos des de que un receptor sensorial capta l'estímul fins que realitzem el moviment corresponent a l'acció motriu responent a aquest.

És fonamental per molts esports, en esports individuals com els 100 metres llisos d'atletisme o els 25 metres lliures de natació el temps de reacció l'anomenarem simple, ja que coneixerem que l'estímul al que haurem de reaccionar serà un xiulet concret.

En esports d'equip, com el futbol o el voleibol el temps de reacció l'anomenarem discriminatori, no sabem quin estímul apareixerà ja que no podrem predir abans de que el contrari executi el moviment si el davanter de futbol la passarà o xutarà, o si el de voleibol realitzarà un toc més o rematarà, cada estímul exigirà una resposta diferent.

Independentment de la naturalesa de l'estímul i l'esport en que ens trobem les fases que seguirà la recepció i resposta de l'estímul seran les mateixes. La primera fase o T1 serà el temps que trigarà el receptor sensorial (orelles, ulls, nas, pell...)  en captar l'estímul, depenent de factors com la nostra concentració aquest temps reduirà. Un porter de futbol haurà d'entrenar la seva concentració en la pilota, perquè durant un corner o falta, per exemple, pugui concentrar-se en aquesta focalitzant la seva visió en els moviments de la pilota i no en tots els moviments de jugadors que tingui al davant, d'aquesta manera en el moment en que aquesta es dirigeixi a porteria el temps de reacció serà menor.

La segona fase o T2 serà la transmissió de l'estímul per les vies nervioses arribant al Sistema Nerviós Central, es tractarà d'una velocitat de conducció constant a través dels nervis sensorials i predeterminada per genètica, per tant no ho podrem entrenar.

La tercera  fase o T3 constarà d'una elaboració de resposta motriu, es a dir, la nostra memòria escollirà la resposta motriu més convenient a realitzar entre les que tingui emmagatzemades. Automatitzant moviments propis d'un gest tècnic, reduirem aquest temps. Automatitzant les passes laterals que realitzem en el bàdminton per colpejar el volant dirigint-nos a dreta o esquerra, aconseguirem que el temps que trigarem en reaccionar i moure'ns cap a la posició adequada es redueixi, arribant així amb millors condicions per colpejar el volant.

La quarta fase o T4 serà el temps que triga a arribar l'estímul a la placa motriu des de la via motora, un altre factor que no podrem entrenar.

Aquestes quatre fases sumaran un temps determinat que anomenarem temps de reacció premotriu, serà aproximadament un 80% del temps de reacció total, ja que haurem de tindre en compte un últim interval de temps, el temps de reacció motriu. Aquest, serà l'interval entre la primera modificació del potencial (corresponent al temps de reacció premotriu total) i la resposta motriu que realitzarem fruit d'una contracció muscular, amb la suma d'aquest temps completarem el temps de reacció total des de que percebem l'estímul fins que realitzem un gest en resposta a aquest.

Sempre que entrenem la nostra velocitat de reacció haurem de fer-ho quan el sistema nerviós no estigui fatigat, es a dir, després de l'escalfament. Serà important aprendre la tècnica per automatitzar moviments, partint d'exercicis senzills el nostre sistema començarà a millorar els temps de reacció, passarem a aplicar condicions variables a mesura que automatitzem moviments i millorem la tècnica. Per últim, s'ha de tenir en compte realitzar treballs de menys de 10 repeticions, amb esforços de curta durada fins a 2" i descans actius de 2 a 3 minuts per poder dur a terme un treball a màxima intensitat.

Perfecciona la velocitat als 100 metres

A l'entrada anterior vam veure com millorar la velocitat per reduir el nostre temps en una cursa de 100 metres llisos. Vam observar com la força és un factor essencial, s'ha de tindre en compte els diferents mètodes que entrenaran la nostra musculatura, la tècnica no era menys imprescindible, molt important per aprofitar al màxim cada gambada, l'herència genètica i el nostre percentatge de fibres ràpides ens oferien una bona base sobre la que treballar, que no obstant, és un factor que ve determinat de naixement i no el podrem variar i, per últim, vam veure com les resistències feien empitjorar el nostre temps en 100 metres.

Podem millorar la nostra velocitat tenint en compte els factors anteriors, però si el que volem es exprimir el seu rendiment fins a perfeccionar-la, haurem de centrar-nos en l'especificitat de la velocitat en 100 metres llisos, la velocitat freqüencial. La velocitat freqüencial es coneix també com velocitat de desplaçament, es a dir la capacitat per recórrer una distancia concreta en el menor temps possible, en concret ens centrarem en els moviments cíclics, ja que es repeteix el mateix cicle moviments que són l'execució contínua de gambades fins la línia d'arribada. Per entrenar aquest tipus de velocitat, ens centrarem en els seus quatre components específics, alguns clarament relacionats amb els factors de velocitat general que vam veure a l'entrada anterior i d'altres que són únics d'aquest tipus de velocitat.

La capacitat d'acceleració és el primer component, el nostre objectiu que ens durà a entrenar-ho serà aconseguir la màxima velocitat en el mínim temps, bàsicament accelerar de la manera més ràpida possible. Per aconseguir-ho serà essencial un treball de força màxima i explosiva així com exercicis de cursa. Podem basar-nos en els mètodes d'entrenament de la força de l'entrada anterior aplicant un nombre baix de repeticions i un temps de recuperació alt per desenvolupar la força més que la resistència. 

Treballar amb sèries de 50 metres amb un paracaigudes darrera ens farà córrer amb més potència i haver-ho de fer amb molta freqüència i velocitat per aconseguir elevar el paracaigudes. 

Un treball amb cinturons de pes en una distància similar també obligarà a fer més força amb les cames guanyant així força d'acceleració.

L'entrenament de la velocitat màxima serà un altre component, exercicis de tècnica i un treball de força intens però amb poques repeticions de la musculatura implicada com els exemples de l'entrada anterior seran adequats per millorar la velocitat màxima freqüencial.

El temps de tots els exercicis hauria de rondar entre 6'-10', és un temps curt però que si es treballa buscant el màxim rendiment entrenarà la nostra via anaeròbica alàctica, que és la nostra capacitat cardiovascular i muscular per realitzar exercici físic intens en un període curt de temps, just el que necessitem en una recta de 100 metres. La recuperació entre els exercicis, com he citat anteriorment, haurà de ser complerta per assegurar la recuperació cardiovascular i muscular i garantir realitzar els exercicis a la màxima intensitat, sense mostra de fatiga a l'inici d'aquests.

Per últim, no només hem de basar-nos en el moment d'acceleració o la capacitat per arribar a la màxima velocitat, en 100 metres haurem arribat a aquesta abans dels 50, si no entrenem la potència anaeròbica làctica, es a dir, la capacitat per mantenir aquesta velocitat retardant la fatiga, arribarem als 80 metres fatigats i no la podrem mantenir els 20 metres restants, perdent així rendiment. Un entrenament setmanal de sèries entre de entre 100 i 150 metres o un treball de força una mica més de pes del normal ens ajudarà a millorar aquesta resistència. És important, doncs, treballar la nostra capacitat d'acceleració i velocitat màxima així com la nostra potència anaeròbica làctica i resistència a la fatiga per completar els 100 metres en el menor temps possible.